Per què em posiciono en contra del projecte d’Eurovegas?

1. Perquè posa en perill els esforços de molts anys per situar Barcelona com a referent internacional d’un turisme de qualitat, d’alt valor cultural i humà.
 
2. Perquè el fet que Barcelona i Catalunya ja siguin un pol d’atracció de milions de turistes ens ofereix la possibilitat de prioritzar la qualitat per sobre de la quantitat i d’escollir la clientela que volem atraure a casa nostra.
 
3. Perquè em sembla molt discutible regalar terrenys i oferir exempcions fiscals o legals al negoci del joc. Si ho hem de fer perquè cal reduir l’atur com sigui, oferim aquests avantatges a iniciatives empresarials més edificants i amb un futur més prometedor: a empreses tecnològiques, biomèdiques o d’energies sostenibles, per exemple. I, ja posats i si és possible, oferim-los a iniciatives que surtin del país.
 
4. Perquè els terrenys on s’ha previst que es desenvolupi el projecte són a l’horta del Llobregat, la darrera zona agrícola d’importància a la vora de Barcelona i un dels pocs pulmons verds d’una comarca massa castigada per l’alta concentració d’infraestructures.
 
5. Perquè cal ser més conscients d’on destinem els pocs recursos públics de què disposem i el territori proper a Barcelona és especialment escàs. En resum, perquè Eurovegas és una trista seqüela de la febre del totxo (ara degradada a febre del cartró pedra) i demostra que no hem entès les conseqüències de la crisi que estem patint. El món ha canviat i alguns polítics no se n’han adonat.
 
Publicat dins de Bona governança, Catalunya, Desenvolupament sostenible, Economia, Governança local, Medi ambient | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya: Horitzó Europa

Pel seu interès i per l’actualitat del que tracta, m’he decidit a publicar de nou l’article que Horitzó Europa va publicar al diari Ara, en ocasió del Dia d’Europa, el passat 9 de maig. Espero que el trobeu suggestiu… Bon estiu!

President, anomeneu-ho estatalitat dins la UE

Una crisi econòmica sense precedents que comporta una gran factura social, l’excessiva dependència respecte als creditors externs que ens impedeix fer polítiques públiques pal·liatives i les reiterades amenaces d’intervenció per part de Madrid estan situant Catalunya, els seus ciutadans i el seu autogovern, en els moments més greus des de la mort del dictador.

El país està patint com fa dècades que no ho feia, hi ha centenars de milers d’aturats i cada dia hi ha empreses que pleguen. Les administracions públiques del país pateixen per arribar a final de mes, sectors sencers de l’economia catalana estan desapareixent, els joves comencen a emigrar (més de 20.000 en els darrers dos anys) i el percentatge de població en risc d’exclusió social està assolint nivells alarmants.

Catalunya necessita tenir accés a instruments polítics adequats per superar aquesta situació i aquests instruments no són ni a Barcelona ni a Madrid, sinó a Brussel·les, a Estrasburg o a Frankfurt, on només tenen accés els estats. Catalunya, doncs, necessita un estat propi per participar en la recerca d’una resposta europea a la crisi, tot compartint la seva sobirania amb els altres estats membres.

Segons els experts, vora el 70% de la legislació que afecta al ciutadà europeu prové directament o indirecta de les institucions europees. Si Catalunya, com a actor polític, vol participar en la presa d’aquestes decisions a nivell comunitari i no limitar-se a ser-ne un simple espectador, necessita un estat propi.

Amb un estat propi, el Govern de Catalunya podria participar en les conferències intergovernamentals on es reformen els tractats comunitaris (les regles de joc bàsiques dins la UE), el seu primer ministre participaria a les reunions del Consell Europeu i els seus ministres a les del Consell de la UE. Un estat català podria proposar un dels membres de la Comissió Europea i, amb 7,5 milions de ciutadans, li pertocarien una quinzena d’escons al Parlament Europeu (ara només compta amb mitja dotzena d’europarlamentaris). Així mateix, el Govern de Catalunya tindria accés directe al Tribunal de Justícia de la UE quan es produís un conflicte de competències i podria escollir-ne un dels seus membres. I, evidentment, amb un estat propi, l’oficialitat de la català a la UE seria automàtica. En resum, sense proposar-s’ho, el procés de construcció europea s’ha convertit en un dels principals arguments a favor de l’estat propi. Si Catalunya vol disposar d’un cert grau de sobirania (compartida amb la resta d’estats europeus), necessita el seu propi estat.

Paral·lelament, la història recent del continent europeu ens mostra una gran quantitat d’exemples de nous estats que avui dia, en la seva majoria, estan totalment homologats i integrats en la governança europea. En els darrers vint anys, Europa ha vist com naixien 19 nous estats dins els seus confins. De nord a sud: Estònia, Letònia, Lituània, la Federació Russa, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro, Kosovo, Macedònia, Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan. D’aquests, ja n’hi ha sis que són membres de ple dret de la UE (als quals s’hi sumarà Croàcia l’any que ve) i tres són ja dins la zona euro. Si la majoria d’aquests estats, que inicialment partien d’una gran distància econòmica i política respecte la mitja de la UE, ja són dins la UE o en camí de ser-hi, és evident que Catalunya podria seguir els mateixos passos. Malgrat que no és previsible que la UE doni suport a la secessió d’un dels seus estats membres (els tractats no ho preveuen), un cop s’hagi produït el fet polític (la secessió), no hi ha cap dubte que, de manera més o menys automàtica, arribarà el fet jurídic que el legitimi (una decisió ad hoc de la UE per acomodar la nova realitat).

La carta que cal jugar, doncs, és la de l’estatalitat en el marc de la UE. Independència és un terme decimonònic, massa lligat als processos de descolonització i que no respon adequadament als plantejaments que cal fer dins la Unió Europea del segle XXI. Catalunya no vol un estat propi per aixecar fronteres, emetre moneda catalana i crear un exèrcit propi. Catalunya forma part de la UE i vol seguir-ne formant part, com a actor polític que comparteix la seva sobirania amb la de la resta d’estats europeus. El nostre país vol participar en els mecanismes de presa de decisions a Brussel·les, codecidint amb la resta de socis sobre les polítiques públiques més adequades per sortir de la crisi, defensant els seus legítims interessos i participant d’una de les experiències de construcció política més agosarades de la història: la unificació europea.

Avui, 9 de maig, homenatgem els polítics visionaris que, enmig de les runes de la II Guerra Mundial, van imaginar un horitzó de pau i prosperitat en una Europa unida en la diversitat. Avui, que el nostre país viu moments greus, necessita avançar cap a un nou horitzó que garanteixi un futur de progrés i cohesió social. I aquest horitzó no pot ser altre que l’estatalitat dins d’Europa.

Feliç dia d’Europa!

Publicat dins de Bona governança, Catalunya, Europa, Política | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

I si imposem l’estalvi públic en èpoques de bonança econòmica?

El Pacte d’Estabilitat i Creixement de la Unió Europea estableix que el dèficit públic no pot superar el 3% del PIB estatal. Es tracta d’una xifra arbitrària, però, més enllà d’això, reflecteix un principi de sentit comú: l’administració no pot endeutar-se de manera desproporcionada. La Unió Europea (amb Alemanya al capdavant) és con…scient de la tendència natural de les administracions a sobreendeutar-se i, en la negociació del Tractat de Maastricht, el 1991, va imposar aquest criteri per a qualsevol estat que volgués entrar a l’euro.

Avui dia, tenim 21 dels 27 estats de la UE amb un dèficit que supera el 3%. Sembla, doncs, que no n’hi ha prou amb unes regles clares. És possible que el problema sigui que, en època de vaques grasses, els estats no van estalviar com ho haurien d’haver fet i ara no poden respondre a la crisi sense disparar el seu dèficit.

Per evitar situacions similars en el futur, més que reduir el màxim de dèficit permès (el que fa el nou tractat fiscal europeu, referendat divendres passat a Irlanda), potser seria útil que s’imposés als estats membres l’obligació d’estalviar un percentatge mínim del seu PIB en èpoques de bonança econòmica. Per fer-ho ben transparent, es podria acordar una equació matemàtica que dibuixés uns marges màxims de dèficit i mínims de superàvit que fluctuessin en funció del creixement del PIB de cada estat. Els governants podrien decidir a quines polítiques públiques destinar els recursos públics, però no estarien autoritzats a traspassar els marges acordats, de manera que garantiríem unes finances públiques sanejades i, alhora, més flexibles i adaptables a la conjuntura macroeconòmica.

http://www.cugat.cat/noticies/opinio/76882.htm

Publicat dins de Bona governança, Desenvolupament sostenible, Economia, Europa, Governança global, Governança local, Política | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Cop a la cultura i a la solidaritat internacional

Imatge

Sembla que les retallades són necessàries per sanejar les malmeses arques públiques. No entraré a valorar aquesta afirmació, però posaré en qüestió dues decisions recents que van en aquesta direcció, que permeten estalviar-se o recaptar un volum limitat de recursos i, en canvi, tenen un efecte devastador sobre els sectors als quals s’apliquen.

La primera és la decisió del Govern de l’Estat d’augmentar l’IVA del 8% al 21% per als espectacles de teatre, cinema i música. Es tracta d’una mesura que pot suposar el tancament de molts teatres i sales de projecció i de concerts. L’increment de l’impost previsiblement quedarà en un no res a causa del descens del consum i, en canvi, tindrà un impacte desastrós sobre el sector. En temps de crisi, la cultura és més necessària que mai, però sembla que alguns ens vulguin més pobres de butxaca i d’esperit.

L’altra és la decisió del Govern de Catalunya de reduir el pressupost de cooperació internacional en un 70%. Tots els departaments han patit retallades de pressupost, però aquest les ha patit com cap altre. La decisió ha comportat l’aturada de tots els programes pluriennals de cooperació i l’acomiadament de desenes de treballadors fins al punt de posar en perill la supervivència de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. La decisió ha permès estalviar 25 milions d’euros (una xifra força discreta tenint present el volum total de les retallades, 2680M€), però l’impacte que té sobre els beneficiaris dels projectes i, indirectament, sobre les ONG que els executaven i sobre la imatge internacional de Catalunya és incalculable. Si el nostre país vol un sistema just de finançament (o fins i tot un Estat propi), ha de demostrar que sap ser solidari amb els països i els col·lectius desafavorits, com ho és qualsevol país avançat. Amb aquesta decisió, crec que ens hem disparat un tret al peu…

Per a qualsevol dels dos temes, una rectificació seria un senyal de saviesa… i de sensibilitat.

Publicat dins de Bona governança, Cultura, Desenvolupament sostenible, Economia, Governança local, Política, Política exterior de Catalunya | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La projecció internacional de Catalunya

19 d’abril de 2012

Per: Albert Royo i Mariné

Publicat a:

Revista Òmnium . Primavera 2012. Número 20

Som un país amb un potencial únic i, malgrat tot, se’ns coneix poc com a tal. Qualsevol estratègia de projecció exte-rior ha de comptar amb dos elements que en aquest article analitzem amb dete-ni-ment: una marca lligada a uns atributs propis i un relat i uns instruments per explicar-se al món.

Catalunya és un país mil•lenari, amb una clara vocació internacional i amb un cert autogovern des de fa trenta anys. Disposa d’actius de fama mundial, tant geogràfics (Barcelona, la Costa Brava, els Pirineus, el delta de l’Ebre…), com culturals (la llengua, la literatura, el modernisme, una potent indústria editorial, etc.). Ha gaudit i gaudeix de personatges de reputació mundial en molts camps: la pintura, l’arquitectura, la música, la literatura, la cuina, la ciència, l’esport, l’empresa, etc. I ha tingut oportunitats úniques per projectar-se al món, com uns jocs olímpics, un equip de futbol que ha fet història o una literatura que ha estat la convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Som un país amb un potencial únic i, malgrat tot, se’ns coneix poc com a tal. I alguns dels que ens coneixen ens veuen com un focus de tensió i victimisme constant. Podem identificar una causa que explicaria aquesta situació: no comptem amb els elements propis d’un estat que ens permeti projectar-nos eficaçment i sense interferències. Antoni Bassas, corresponsal de TV3 a Washington des de juny del 2009, és taxatiu: «en el món d’avui, qui no té un estat propi no existeix. Com que la política és molt més important que la cultura, la teva identitat l’homologa un passaport, no la llengua o la història». I afegeix: «fins i tot presentar-se com d’una cultura separada de l’Estat que legalment et correspon acaba sent entre sospitós, rar i desagradable».

Avui dia, però, tota organització que busqui influir en el seu entorn necessita contactes internacionals i projectar-se al món. Ho fan les empreses, les universitats, els sindicats o les ONG. I ho fan els territoris, que competeixen en un mercat global per atraure inversions i defensar els interessos dels seus ciutadans allà on estiguin en joc. La vella diplomàcia estatal ha donat pas a unes relacions internacionals molt menys rígides, multinivell i obertes a tot tipus d’òrgans i institucions. Els estats segueixen tenint la paella pel mànec, però Catalunya no pot esperar a tenir un estat per disposar d’una política de projecció exterior. És més, sense aquesta, difícilment tindrà un estat propi (en cas que el vulgui). La defensa d’una política exterior pròpia, però, no ha de partir d’un posicionament nacionalista, sinó de la necessitat de comptar amb una política pública destinada a l’acció exterior, com existeix en qualsevol altra matèria i com la tenen molts territoris del món, siguin ciutats o regions.

Segons els experts, qualsevol estratègia de projecció exterior ha de comptar amb dos elements que analitzarem amb deteniment: una marca lligada a uns atributs propis i un relat i uns instruments per explicar-se al món.

Existeix una marca Catalunya?

Agustí de Uribe-Salazar, president de l’Associació Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques, parla clar: «no veig que existeixi una marca-país prou potent, sinó una dispersió sectorial, on cadascú fa la guerra pel seu compte. Hi ha un gran desconeixement de qui som, més enllà de quatre països més propers culturalment i geogràfica». D’exemples, n’hi sobren, però esmenta l’experiència recent dels Castellers de Vilafranca a l’Índia, on eren identificats com un equip espanyol que practica una tradició espanyola. «I això que els castellers, una cosa tan nostra, formen part del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO». «No ens coneix ningú», sentencia Germà Capdevila, director del Catalonia Today. «Hem de deixar de creure’ns tan bons, obrir el zoom i veure que som el que som i que hi ha molta feina per fer». Afegeix que «ens mirem molt el melic i, quan aixequem la vista, només ho fem per mirar Espanya». Destaca, però, «el canvi de mentalitat dels catalans. Abans sempre ens presentàvem com a espanyols, ara hi ha un cert desacomplexament a l’hora de presentar-nos com a catalans a l’exterior». I cita una entrevista a Josep Carreras al diari Die Welt, on el tenor diu que «voldria cantar Els segadors en un partit oficial de la selecció catalana» .

Des de Nova York, Joan Salavedra, president del Catalan Institute of America, confirma que Catalunya és desconeguda als Estats Units. «Barcelona és molt més coneguda tot i que normalment s’associa a Espanya, la qual, de per si, és prou desconeguda». Des de l’altra punta del globus, Montserrat Marí, presidenta del Centre Català d’Osaka, constata un cert augment del coneixement de Catalunya entre la societat japonesa, sobretot entre els que han visitat Barcelona i entre els seguidors del Barça i de Gaudí. «Sovint quan dic que sóc de Barcelona, em diuen: ah, ets catalana, oi?»

L’eurodiputat Raül Romeva destaca que, en entorns polítics de la UE, «hi ha molta consciència que Catalunya és un ens singular, diferent de la idea global que es té d’Espanya» i posa com a exemple el ressò especialment positiu que ha tingut la prohibició de les curses de braus, una decisió que ha estat percebuda com «una mostra de ‘civilitat catalana’ enfront de l’anacronisme espanyol». Romeva afegeix que, a Brussel•les, es considera que alguns dels drets que els catalans reivindiquem (com l’oficialitat del català a la UE) són legítims, «tot i que de vegades hi ha certa incomoditat quan demanem suport explícit».

Per la seva banda, Vicenç Villatoro, director de l’Institut Ramon Llull, creu que la cultura catalana comença a ser visible i que «no se la percep com una cultura residual i folklòrica, sinó com una cultura mitjana». Considera que «la literatura catalana està en clara ascensió». Esmenta l’èxit internacional de Jaume Cabré, un dels autors preferits del president del Parlament Europeu, l’alemany Martin Schulz. Evidentment, la Fira de Frankfurt va ser-ne el gran detonant i fenòmens com Pa Negre hi estan ajudant molt. «I si un dia arribés l’Òscar o el Nobel de Literatura…». Per contra, segons Villatoro, les expressions culturals no lingüístiques (la pintura de Tàpies, Miró o Dalí, o l’arquitectura de Gaudí), no solen associar-se tan clarament amb Catalunya, tot i que molts dels seus protagonistes ho reivindiquen.

Recentment, s’han presentat dos estudis sobre les marques Barcelona i Catalunya, coordinats pel Brand Centre d’Esade, per encàrrec de l’Ajuntament i del Govern. Com era d’esperar, conclouen que Barcelona és molt més coneguda que Catalunya i que la seva imatge va lligada al turisme, l’esport (el Barça) i la cultura (sobretot, Gaudí). La sorpresa ha saltat, però, en trobar que Catalunya, tot i ser molt menys coneguda, té una certa imatge de país industrial (relacionada amb el tèxtil, la metal•lúrgia i la química), que pot complementar una mancança de Barcelona: que no se la relaciona amb un lloc on fer-hi negocis. En aquest sentit, Josep M. Oroval, director del Brand Centre, considera que, si Barcelona i Catalunya surten a l’exterior de la mà, poden beneficiar-se mútuament.

La relació entre les dues marques no deixa ningú indiferent. Christopher Tulloch, periodista anglès que ha treballat per a mitjans nord-americans i britànics i que coedita la Catalan News Agency, creu que la imatge de Catalunya a l’exterior té un «perfil baix a causa de l’exageració de la marca Barcelona, que aixafa qualsevol intent de crear una marca nacional, i de l’herència franquista lligada a la marca Espanya, que ha imposat estereotips com la migdiada, els toros o la paella a tot l’Estat». Esmenta un exemple recent: «força gent sap que el Mobile World Congress ha tingut lloc a Barcelona, a Espanya; però molt pocs —fins i tot entre els que hi vénen— coneixen Catalunya». De fet, sembla que passa quelcom similar entre Londres i Anglaterra, on «la reputació de la ciutat resta possibilitats a la marca país».

Tothom, però, està d’acord que Catalunya i Barcelona són marques complementàries. Barcelona Global és una plataforma de professionals i empresaris compromesos amb el desenvolupament econòmic de la ciutat i la seva àrea d’influència. Mateu Hernàndez, director d’aquesta iniciativa, impulsada per l’empresària Maria Reig, considera que Catalunya ha de fer-se seva la marca Barcelona. «És trist, però la marca Catalunya és desconeguda o s’associa a problemes. Quan esmentes Barcelona, en canvi, la gent somriu.» Hernàndez compara la situació amb la relació que es pot produir entre la imatge d’una gran multinacional de nom quasi desconegut que ven productes molt populars. «La multinacional voldrà potenciar la marca de cadascun dels productes, però el poder de decisió seguirà estant en mans del president de la multinacional.»

Però, com creem una marca? Segons Josep M. Oroval, per crear una marca necessitem tres elements: que hi hagi la decisió política de fer-ho, que es treballi a llarg termini per superar els partidismes i que s’hi impliqui el màxim d’agents socials que després utilitzaran la marca. Seguint aquesta estratègia, el Brand Centre d’Esade està coordinant una iniciativa per definir el posicionament de la marca Catalunya al món. És un projecte que s’inicia amb l’antic Govern, al qual el president Mas ha donat continuïtat. A partir de la consulta amb diverses entitats del país, es va acordar treballar en el concepte de «Catalunya com a entorn privilegiat per al talent». Ara cal posar a prova el concepte escollit. Els resultats d’aquest exercici, en el qual participa Òmnium, els coneixerem a mitjans d’any.

En resum, tenim molta feina per fer, però comptem amb els ingredients necessaris: un gran capital d’actius per exportar i un consens creixent per definir una marca pròpia que superi les velles tensions entre els dos costats de la plaça Sant Jaume.

La manca d’un relat polític

En paral•lel al desconeixement de la marca Catalunya, no hem sabut construir un relat per explicar-nos al món. A tall d’exemple, hem intentat reformar l’Estatut per consolidar l’autogovern i no hem estat capaços d’explicar-ho a l’exterior, que ha comprat, majoritàriament, la versió de Madrid. O, ara mateix, malgrat seguir aportant una gran quantitat de recursos a la resta de l’Estat en un exercici de solidaritat imposada, Brussel•les ens vweu com una regió responsable d’una part important del dèficit de l’Estat. Ens costa fer arribar la nostra versió al món, bé sigui en polèmiques puntuals, bé sigui a l’hora d’explicar què volem construir quan demanem més autogovern. Volem més llibertat, més competències, més diners… Però fins on? I per fer què? En aquest sentit, és possible que l’ús del terme nacionalisme ens perjudiqui. Té una connotació molt negativa a Europa i, més enllà del fet que pot semblar poc adaptada als termes polítics del segle, no defineix un objectiu clar i crea una imatge antipàtica, de reclamació constant. En canvi, en reclamar un estat federal (amb els matisos que calgui) o confederal o, directament, un estat propi, es fan servir termes amb un objectiu clar i que no confonen. Una bona comunicació no servirà de res sense un missatge que sigui nítid i es percebi sincer. En aquest sentit, el Govern d’Escòcia ha aconseguit fer arribar el seu missatge de forma diàfana al món… i a Londres. Escòcia serà allò que els escocesos decideixin ser.

Junt amb la manca d’un relat, Catalunya i el seu govern han tingut sempre un gran dèficit d’interlocució amb l’exterior. Els mitjans estrangers, quan parlen de nosaltres, sovint ho fan des del desconeixement i, a vegades, massa influïts pels mitjans de Madrid i sense haver contrastat les informacions rebudes amb la versió de la Generalitat o de persones coneixedores de la realitat catalana. La majoria dels corresponsals estrangers presents a l’Estat són a la capital i no acostumen a moure-se’n. Sobre aquesta qüestió, Francesc Gambús, recentment nomenat director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, explica que el Govern està fent un esforç per comunicar la seva posició a l’exterior. Ho fa «acompanyant els corresponsals estrangers presents a Barcelona, aprofitant les sortides del president i d’altres alts càrrecs a l’exterior per parlar amb la premsa i sent reactius a informacions incorrectes o esbiaixades».

Christopher Tulloch es felicita per les aparicions del president Mas a la premsa internacional, però es mostra sorprès pel fet que «els polítics catalans sovint diuen coses més fortes a l’exterior, que no pas a l’interior. Això demostra una manca d’estratègia clara, d’una anàlisi sobre la necessària modulació dels missatges en funció de l’audiència». I proposa que el canal internacional de TVC emeti un informatiu en anglès i que el Govern doni més suport a les versions angleses dels mitjans catalans.

Germà Capdevila es mostra pragmàtic. «Dissortadament no tenim un estat propi i, als ulls d’Europa i del món, som una regió», però comptem amb un govern que té recursos per projectar el país. «És imprescindible tenir delegacions polítiques a l’exterior, però no perdem el temps intentant que els delegats tinguin estatus diplomàtic; no ens fem trampes al solitari», afegeix a tall d’exemple. Per la seva banda, Antoni Montserrat, vicepresident del Centre Català de Luxemburg, reivindica la feina feta pels anteriors governs a «l’hora de crear una necessària infraestructura exterior» i destaca que, «en temps de crisi, la projecció exterior és més necessària que mai». Capdevila i Montserrat contraposen les recents retallades a Exteriors amb el paper de la societat civil a l’hora de projectar internacionalment el país i celebren iniciatives com Help Catalonia o el Col•lectiu Emma i la feina que fan les comunitats catalanes de l’exterior.

Francesc Gambús respon amb contundència: «el Govern és present allà on creu que ho ha de ser, sense renunciar a d’altres espais on encara no hi som». I afegeix: «no renunciem a ser un estat de la UE. Tenim aquesta vocació. Per això la política europea és la nostra primera prioritat». En aquesta època de crisi, afegeix: «hem de sortir fora; si abans el nostre principal mercat era l’espanyol per una qüestió de proximitat, ara podem anar arreu del món i el Govern ha de facilitar aquest procés». Pel que fa a les delegacions a l’exterior, Gambús explica que «tenen una funció de projecció econòmica combinada amb una d’institucional». I ressalta aquest darrer element amb un cas concret: «estem acompanyant moltes empreses a obrir-se mercat al Con Sud d’Amèrica i, a l’hora d’entrevistar-se amb les autoritats locals, la presència de la Secretaria d’Afers Exteriors és imprescindible. Només amb ACC1Ó, no ens en sortiríem». Sobre el tancament de la Delegació a Buenos Aires, justifica la decisió pel context d’ajust pressupostari. Aquesta realitat és la mateixa que ha impedit crear l’anunciada Conselleria d’Afers Exteriors. De tota manera, recorda, «aquest govern ha unificat tota l’estructura d’Exteriors dins la Conselleria de Presidència, com a mostra de la importància que dóna a aquesta matèria». El director general de Relacions Exteriors es compromet, a més, a buscar el consens necessari amb l’oposició en una matèria que considera d’interès nacional. En aquesta línia, afirma que se seguirà amb la política de signar acords de col•laboració estable amb els països prioritaris de l’acció exterior catalana (ja n’hi ha amb el Japó, l’Argentina i l’Uruguai) i que es mantindran els acords de cooperació que governs precedents van signar amb diversos fons i agències de les Nacions Unides.

Des dels entorns acadèmics, Ferran Requejo, professor de la UPF i coautor del Pla de l’Acció Exterior del Govern de Catalunya 2010-2015, identifica el model belga com una possible referència en política exterior per a Catalunya. «Les relacions intergovernamentals a Bèlgica són més horitzontals, no jeràrquiques i verticals com a l’Estat espanyol». Les regions ratifiquen els acords internacionals signats per la federació i els representants regionals poden presidir una delegació estatal o, fins i tot, una reunió del Consell de la UE (com va passar diverses vegades durant la Presidència belga de la UE, el 2010). Pel que fa a la presència institucional a l’exterior, considera el Quebec i Flandes «dos casos a estudiar de prop per la seva ambició».

El professor Requejo conclou que el problema principal a l’hora de projectar Catalunya «està relacionat amb el marc constitucional espanyol, que reflecteix una lògica afrancesada de caràcter jeràrquic i unitarista, molt allunyada dels estats federats. Les competències de Catalunya en l’àmbit exterior i europeu són simplement ridícules. És un model que no es pot reformar més que amb una voluntat política de canvi cap a un federalisme obert i competitiu, una voluntat que no existeix en absolut al si dels partits majoritaris de l’Estat.»

CONTRIBUCIONS 

Barcelona al món. Xavier Trias, alcalde de Barcelona

Barcelona, com a capital de Catalunya, és una ciutat de referència internacional. Una metròpoli global amb un territori molt atractiu, i una de les marques de ciutat més potents del món que posem al servei del país. Vagis on vagis Barcelona està associada a uns valors, com els de la creativitat i la innovació, que no només defineixen la nostra ciutat sinó el conjunt de catalans. Tenim unes infraestructures logístiques de primer nivell i una capacitat d’atracció d’inversions molt important; a més d’un teixit econòmic diversificat amb sectors estratègics de futur, com les noves tecnologies. Tot això ens situa com a veritable capital econòmica del Sud d’Europa i de la Mediterrània, fet que ajuda sens dubte a la projecció exterior del conjunt de Catalunya.

Projecció cultural: les tres ‘I’.Josep Bargalló, exconseller en cap del Govern

Una cultura com la nostra té en la projecció exterior tres ‘I’ que li són indispensables. D’identitat, el coneixement internacional de la seva personalitat. D’identificació, l’aplicació d’aquesta identitat als creadors ja reconeguts internacionalment. D’indústria, l’expansió en els altres mercats dels nostres productes editorials, dramatúrgics, audiovisuals… La Fira del Llibre de Frankfurt ha estat el cas més paradigmàtic de la unió de les tres ‘I’ amb una decidida planificació institucional. La literatura catalana demostrà que, quan pot actuar amb normalitat, és universal. I també des de la creativitat i la comercialitat, com testifiquen els 500.000 exemplars de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, venuts en alemany.

Catalunya a la xarxa. Jordi Iparraguirre, director de la Fundació .cat

El .cat és el domini d’Internet de la comunitat catalanoparlant. Un domini jove nascut fa sis anys quan la majoria dels altres ja en tenien vint. Però en poc temps i jugant d’igual a igual ha sabut guanyar-se un espai i una reputació al món a través del lideratge tecnològic i d’un nou model de creixement. El .cat ens treu de la invisibilitat. Cada cop que enviem un correu electrònic o donem l’adreça de la nostra web .cat, ens projectem al món com el que som, sense disfresses. És també la millor eina que tenen les empreses per adreçar-se al mercat catalanoparlant, al qual poden tractar de la mateixa manera que els altres, parlant-nos en la nostra pròpia llengua. El .cat és la mostra del que podem fer quan se’ns deixa jugar i és un avanç del futur que ve.

L’esport, clau en la projecció. Ivan Tibau i Ragolta, secretari general de l’Esport

Catalunya té esportistes de gran qualitat, entitats i instal•lacions que amb el temps han exhibit a ulls de tot el món un model d’èxit i una reconeguda capacitat organitzativa. Amb espais com el Circuit de Catalunya, que acull els grans premis de Fórmula 1 i motociclisme, o el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, on s’entrenen esportistes d’elit d’aquí i de fora, gaudim de grans equipaments amb una clara vocació internacional i som escenari de molts esdeveniments d’àmbit mundial. Però també els clubs, el pal de paller del nostre sistema esportiu, ens ajuden a projectar la imatge de Catalunya al món, així com les seleccions oficials catalanes, cada cop més nombroses, que augmenten el prestigi d’un país modern i avançat com el nostre.

Catalunya a les Nacions Unides. Oriol Freixa Matalonga, especialista de programa a l’Oficina de Planificació Estratègica de la UNESCO

Per tenir presència i visibilitat a les Nacions Unides, cal voluntat de política multilateral. La signatura d’acords d’entesa amb les agències i fons de l’ONU permet col•laborar amb programes internacionals que estiguin en sintonia amb les prioritats del Govern. Aquesta col•laboració dóna al Govern i al país experiència, contactes i visibilitat. Els acords, a més, poden preveure l’enviament de professionals i funcionaris catalans a treballar en aquestes institucions (com a ‘secondments’, JPO o voluntaris). Els catalans en organitzacions internacionals poden jugar un paper clau en la projecció exterior del país i són un capital humà de valor incalculable per a les necessitats de l’administració catalana.

La internacionalització de la cultura. Josep Ramoneda, filòsof

La internacionalització de la cultura comença per una bona recepció de les cultures foranes. És molt difícil relacionar-nos amb el que no coneixem. Per això és important disposar d’institucions que ens portin aquí les coses que es creen, es pensen, es diuen i es produeixen a fora i que les facin entrar en relació amb les coses que es fan aquí. La bona internacionalització neix fruit de la necessitat. El procés creador demana sovint canvis de registres que ens obliguen a mirar fora, perquè, si no, ens aturarem i, en aquest camp, quan un s’atura, és mort. Una bona recepció garanteix l’entrada en relació amb creadors i savis d’arreu. I el contacte fa coneixement, i el coneixement fa projecte compartit, és a dir, internacional.

La premsa internacional. Sandra Buxaderas, corresponsal a Brussel•les i Roma

La imatge del país entre les elits polítiques, econòmiques i intel•lectuals de l’exterior depèn en part del que escriuen els periodistes estrangers, que viuen a Madrid i llegeixen diaris espanyols, o bé viuen fora i consulten webs de la capital. El Govern hauria de facilitar-los al màxim la feina perquè els arribi de manera ràpida i organitzada una altra informació sobre Catalunya. Algunes idees: crear un portal sobre el país que aplegui notícies de tot tipus, no només oficials, i difondre’l bé; ajudar a la difusió de mitjans catalans en altres llengües; organitzar visites de feina a Catalunya, oferint contactes amb personatges públics i privats; aprofitar viatges a Madrid i al món per convocar premsa estrangera i parlar de temes candents.

Barcelona, atmosfera creativa. Maria Reig, consellera de Barcelona Global

Sovint ens preguntem què singularitza Barcelona per haver estat i ser trampolí de creadors, industrials i emprenedors. Què provoca que, malgrat la manca d’ambició i influència, la nostra marca segueixi cotitzant a l’alça en els mercats de futur? Totes les ciutats competim per ser capitals de la innovació, la creativitat, el coneixement… Però, mentre és senzill qualificar San Francisco de bressol TIC, Londres de capital financera o Shanghai d’urbs emergent, què ens defineix, a Barcelona? L’atmosfera creativa és el que ens caracteritza, ens posiciona i ens dóna allò que necessitem per esdevenir el motor econòmic que creï ocupació. Una atmosfera que hem de cuidar perquè som més que una ciutat i tenim una marca a protegir i, sobretot, gestionar, liderar i projectar.

Publicat dins de Bona governança, Catalunya, Governança local, Política, Política exterior de Catalunya | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

Aliança entre Europa i Sud-amèrica?

La UE i Amèrica del Sud han de deixar de donar-se l’esquena perquè els dos blocs es necessiten

Albert Royo Mariné

En un món globalitzat com l’actual, on la força de la Xina sembla condicionar-ho tot, les restants potències han d’elegir entre esforçar-se per entendre’s amb el drac asiàtic o construir una aliança amb altres blocs continentals. La primera opció presenta resultats incerts i comporta jugar-se el futur a una sola carta. La segona opció, en canvi, ofereix més alternatives i reforça un model de relacions internacionals més equilibrat.

En aquest marc, hi ha dues regions del món que tenen un llarg camí de col·laboració encara per explorar: Europa i Amèrica del Sud. Totes dues comparteixen una sèrie de característiques que les converteixen en potencials socis en un moment d’incertesa generalitzada. Fins aquest moment, s’han ignorat cordialment i han concentrat els seus esforços a entendre’s amb la gran potència del moment, es tractés dels Estats Units o, com ara, de la Xina. Però la crisi econòmica pot forçar un acostament.

Més enllà del període colonial, Europa ha tendit a ignorar Amèrica del Sud. Així, si se’ns pregunta pels nostres aliats naturals, ens oblidem d’aquest continent i, de forma ingènua, ens limitem a assenyalar Amèrica del Nord. Aquesta falta d’interès ha deixat el camp lliure als EUA, que fins fa poc actuaven a Amèrica Llatina com al seu pati del darrere. Afortunadament, l’arribada de l’esquerra a la majoria de països sud-americans ha permès assajar nous models polítics i econòmics que han facilitat, en general, minimitzar l’endèmica inestabilitat política de la regió, desenvolupar l’economia, reduir la pobresa i la dependència de l’exterior i, en definitiva, millorar l’autoestima d’aquests països.

Hem de tenir present, per exemple, que el Brasil acaba de superar el Regne Unit com a sisena economia mundial o que quatre de les 15 economies amb un creixement més alt del món són de la regió: el Paraguai (14,4%), l’Argentina (9,1%), el Perú (8,8%) i l’Uruguai (8,4%). Sud-amèrica representa avui dia un atractiu mercat en expansió de més de 350 milions de persones. I això passa al mateix temps que el nostre continent està patint una crisi econòmica històrica (el primer país de la Unió Europea (UE) a la llista de països per índex de creixement és Bulgària, en la posició 53).

És just ara quan es desperta l’interès europeu per la regió. Més enllà dels intents per col·locar deute sobirà a la zona (no gaire exitosos), la Unió Eurpea sembla tenir pressa per tancar l’històric acord de lliure comerç amb el Mercosur, la unió aranzelària formada per l’Argentina, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai, i diu que està disposada a cedir en algunes de les seves pretensions proteccionistes a canvi d’un accés més gran dels seus productes i serveis a la regió.

No obstant, davant d’aquest sobtat interès europeu, les potències emergents sud-americanes responen amb la mateixa moneda que han utilitzat tradicionalment els europeus, amb indiferència i orgull mal dissimulat. El Brasil de Dilma Rousseff aspira a jugar a la lliga de les principals potències polítiques i econòmiques del món. Amb una actitud d’afirmació nacional desacomplexada, el Brasil es presenta al món com a representant de tot Sud-amèrica, ignora la UE en els fòrums internacionals i es resisteix a veure-la com un soci prioritari. L’Argentina de Cristina Kirchner adopta polítiques populistes i tanca la porta als productes estrangers, fins i tot als que vénen dels seus veïns. Xile aposta per la Xina fins al punt que, el 2006, es va convertir en un dels primers països que van firmar un acord de lliure comerç amb el gegant asiàtic.

Els exemples de menysteniment cap a Europa no són pocs…

Si Europa no figura entre les prioritats de la regió, no és per una actitud revengista. Té una explicació clara: la pèrdua de pes específic d’Europa al món i la incapacitat de la UE de reaccionar de manera coordinada davant la crisi.

Els països de la regió temen que la ineficàcia de les autoritats del vell continent enfonsi definitivament el mercat europeu (que segueix sent molt important per a la majoria d’ells) i posi en perill el creixement de les economies sudamericanes.

Amèrica del Sud i Europa han de deixar de donar-se l’esquena. Es necessiten i es necessiten com a blocs internament ben integrats, capaços de col·laborar per plantejar una alternativa al model sinocèntric. Els sud-americans han de veure Europa com un aliat fiable que els pot proporcionar experiència, tecnologia, un mercat de 500 milions de persones i valors compartits de democràcia, pau i justícia social. Els europeus hem de veure Sud-amèrica com una potència econòmica creixent, una bona alternativa a l’Extrem Orient, més pròxima a la nostra cultura i a la nostra manera de veure el món.

L’esperada firma de l’Acord de Lliure Comerç entre la UE i el Mercosur, que podria ser una realitat aquest any, és una bona ocasió per consolidar els fonaments d’una aliança estratègica que pot donar grans beneficis a les dues parts.

Article publicat a El Periódico el 20 de gener de 2012. Versió en pdf.

Publicat dins de Bona governança, Europa, Governança global, Internacional, Política | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Per una nova política d’habitatge

Sant Cugat és un dels municipis que històricament més ha invertit en la construcció d’habitatge social. És un bon exemple de com l’administració i, en aquest cas, la més propera al ciutadà pot fer polítiques d’alt valor social. Ara, però, la situació ha canviat radicalment. La bombolla immobiliària s’ha desinflat i hi ha centenars de milers de pisos buits als nostres pobles i ciutats. És hora, doncs, de replantejar-se la política pública d’habitatge.

En aquest sentit, és una bona notícia que Promusa hagi pactat amb un promotor privat un règim públic de lloguer en una promoció buida del barri de Can Mates. No té cap sentit seguir construint quan hi ha tants habitatges buits a la nostra ciutat. Aquest tipus d’acords beneficien tothom: el promotor perquè amortitza una inversió morta, l’Ajuntament perquè pot seguir amb la seva política d’habitatge social sense haver de construir més, i l’entorn perquè veu com s’atura de febre devoradora de sòl.

Un bon lloc per seguir amb la necessària adaptació de la política pública d’habitatge a la nova realitat és la promoció que Promusa té previst construir a l’Av. Francesc Macià, entre els carrers de la Creu i d’Orient, just davant del Monestir: dos edificis d’estètica “moderna” de planta baixa més quatre alçades. Si tira endavant tal com està dissenyat (i es mostra als panells informatius), el projecte rebentarà visualment l’entorn, caracteritzat per les cases tradicionals de planta baixa més una o dues alçades i pel Monestir medieval. Esperem que el seny s’imposi i els responsables de Promusa es replantegin aquest projecte tan agressiu amb l’entorn.

Publicat dins de Bona governança, Desenvolupament sostenible, Economia, Governança local, Sant Cugat del Vallès | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari