Per la Diada, una senyera i una bandera europea al carrer i al balcó

El proper 11 de setembre, la ciutadania està citada a Barcelona per manifestar-se i celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Aquest acte d’afirmació col·lectiva ha d’anar acompanyat d’un missatge positiu al món i, principalment, al nostre entorn més immediat: la Unió Europea.

És important que les capitals d’un continent on s’observen els nacionalismes amb molt de recel llegeixin la manifestació en clau positiva, que entenguin que la nació catalana està plenament compromesa amb els drets i els valors que defensa la Unió Europea i amb una major integració social, econòmica i política d’Europa.

Amb aquest objectiu, Horitzó Europa demana als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que, al costat de les senyeres, facin onejar i pengin al balcó banderes europees, en una expressió diàfana de suport a un projecte compartit que ha assegurat la pau i la democràcia a una gran part del continent europeu durant els darrers 60 anys.

Anuncis
Publicat dins de Catalunya, Política, Política exterior de Catalunya | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Del 3/24 al món

 

Catalunya té una gran dificultat per explicar-se al món. No disposa d’estat propi ni dels mecanismes que aquest proporciona: una capital amb presència d’ambaixades o un ministeri d’exteriors amb una xarxa diplomàtica que representi el país als principals centres de poder mundials.

La recent reforma de l’Estatut va evidenciar els problemes que tenim per explicar-nos al món. La majoria de mitjans de comunicació que van fer-se ressò del procés ho van fer a través dels seus corresponsals establerts a Madrid o basant-se en les informacions extretes dels principals mitjans espanyols, majoritàriament editats a la capital de l’estat. La situació actual, en què el món ens percep com els grans responsables de l’incompliment dels límits de dèficit a Espanya tot i aportar cada any el 8% del nostre PIB a la resta de l’estat, porta aquesta situació al límit.

Necessitem urgentment mecanismes per fer arribar la nostra versió dels fets al món. Per què no produïm un telenotícies en anglès, pensat per explicar el que passa al nostre país a persones que el desconeixen? No ha de ser tan difícil adaptar una roda del 3/24 a l’audiència internacional i fer-la en anglès. I fer-la arribar cada dia arreu del globus. La inversió val la pena. Així com a mínim, aquells que ens hagin de jutjar coneixeran també la nostra versió.

Publicat dins de Catalunya, Política exterior de Catalunya, Premsa / comunicació | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

És a Brussel·les on ens hi juguem les garrofes

En plena polèmica entre la necessitat de dur a terme polítiques d’austeritat que ajudin a sanejar la hisenda pública i el clam a favor de polítiques de creixement que permetin rellançar l’economia, si avui se celebressin eleccions al Parlament Europeu, la participació superaria de llarg les dades de l’última convocatòria, el 2009, en la qual només va participar el 36,94% dels censats a Catalunya.

El fet és que la crisi ens ha fet conscients de fins a quin punt depenem de les grans orientacions polítiques que es decideixen a Brussel·les. Els experts acostumen a concloure que més d’un 70% de la legislació que s’aplica als ciutadans europeus prové directament o indirecta de la Unió Europea. I la resposta a la crisi no és una excepció. En aquest món globalitzat, o ens en sortim tots els europeus junts o no ens en sortirem.És en aquest punt quan cal recordar la nostra capacitat per condicionar les decisions polítiques que prenen les institucions comunitàries. El legislatiu comunitari està format pel Consell de la Unió (que representa els 27 Estats membres) i pel Parlament Europeu (que representa els 500 milions de ciutadans europeus). Un, doncs, el formen representants de governs escollits en les eleccions estatals i l’altre, representants escollits cada 5 anys en les eleccions europees.

Tinguem-ho ben present quan, el 2014, se celebrin les properes eleccions al Parlament Europeu.

 

Publicat dins de Bona governança, Europa, Política | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Per què em posiciono en contra del projecte d’Eurovegas?

1. Perquè posa en perill els esforços de molts anys per situar Barcelona com a referent internacional d’un turisme de qualitat, d’alt valor cultural i humà.
 
2. Perquè el fet que Barcelona i Catalunya ja siguin un pol d’atracció de milions de turistes ens ofereix la possibilitat de prioritzar la qualitat per sobre de la quantitat i d’escollir la clientela que volem atraure a casa nostra.
 
3. Perquè em sembla molt discutible regalar terrenys i oferir exempcions fiscals o legals al negoci del joc. Si ho hem de fer perquè cal reduir l’atur com sigui, oferim aquests avantatges a iniciatives empresarials més edificants i amb un futur més prometedor: a empreses tecnològiques, biomèdiques o d’energies sostenibles, per exemple. I, ja posats i si és possible, oferim-los a iniciatives que surtin del país.
 
4. Perquè els terrenys on s’ha previst que es desenvolupi el projecte són a l’horta del Llobregat, la darrera zona agrícola d’importància a la vora de Barcelona i un dels pocs pulmons verds d’una comarca massa castigada per l’alta concentració d’infraestructures.
 
5. Perquè cal ser més conscients d’on destinem els pocs recursos públics de què disposem i el territori proper a Barcelona és especialment escàs. En resum, perquè Eurovegas és una trista seqüela de la febre del totxo (ara degradada a febre del cartró pedra) i demostra que no hem entès les conseqüències de la crisi que estem patint. El món ha canviat i alguns polítics no se n’han adonat.
 
Publicat dins de Bona governança, Catalunya, Desenvolupament sostenible, Economia, Governança local, Medi ambient | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya: Horitzó Europa

Pel seu interès i per l’actualitat del que tracta, m’he decidit a publicar de nou l’article que Horitzó Europa va publicar al diari Ara, en ocasió del Dia d’Europa, el passat 9 de maig. Espero que el trobeu suggestiu… Bon estiu!

President, anomeneu-ho estatalitat dins la UE

Una crisi econòmica sense precedents que comporta una gran factura social, l’excessiva dependència respecte als creditors externs que ens impedeix fer polítiques públiques pal·liatives i les reiterades amenaces d’intervenció per part de Madrid estan situant Catalunya, els seus ciutadans i el seu autogovern, en els moments més greus des de la mort del dictador.

El país està patint com fa dècades que no ho feia, hi ha centenars de milers d’aturats i cada dia hi ha empreses que pleguen. Les administracions públiques del país pateixen per arribar a final de mes, sectors sencers de l’economia catalana estan desapareixent, els joves comencen a emigrar (més de 20.000 en els darrers dos anys) i el percentatge de població en risc d’exclusió social està assolint nivells alarmants.

Catalunya necessita tenir accés a instruments polítics adequats per superar aquesta situació i aquests instruments no són ni a Barcelona ni a Madrid, sinó a Brussel·les, a Estrasburg o a Frankfurt, on només tenen accés els estats. Catalunya, doncs, necessita un estat propi per participar en la recerca d’una resposta europea a la crisi, tot compartint la seva sobirania amb els altres estats membres.

Segons els experts, vora el 70% de la legislació que afecta al ciutadà europeu prové directament o indirecta de les institucions europees. Si Catalunya, com a actor polític, vol participar en la presa d’aquestes decisions a nivell comunitari i no limitar-se a ser-ne un simple espectador, necessita un estat propi.

Amb un estat propi, el Govern de Catalunya podria participar en les conferències intergovernamentals on es reformen els tractats comunitaris (les regles de joc bàsiques dins la UE), el seu primer ministre participaria a les reunions del Consell Europeu i els seus ministres a les del Consell de la UE. Un estat català podria proposar un dels membres de la Comissió Europea i, amb 7,5 milions de ciutadans, li pertocarien una quinzena d’escons al Parlament Europeu (ara només compta amb mitja dotzena d’europarlamentaris). Així mateix, el Govern de Catalunya tindria accés directe al Tribunal de Justícia de la UE quan es produís un conflicte de competències i podria escollir-ne un dels seus membres. I, evidentment, amb un estat propi, l’oficialitat de la català a la UE seria automàtica. En resum, sense proposar-s’ho, el procés de construcció europea s’ha convertit en un dels principals arguments a favor de l’estat propi. Si Catalunya vol disposar d’un cert grau de sobirania (compartida amb la resta d’estats europeus), necessita el seu propi estat.

Paral·lelament, la història recent del continent europeu ens mostra una gran quantitat d’exemples de nous estats que avui dia, en la seva majoria, estan totalment homologats i integrats en la governança europea. En els darrers vint anys, Europa ha vist com naixien 19 nous estats dins els seus confins. De nord a sud: Estònia, Letònia, Lituània, la Federació Russa, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro, Kosovo, Macedònia, Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan. D’aquests, ja n’hi ha sis que són membres de ple dret de la UE (als quals s’hi sumarà Croàcia l’any que ve) i tres són ja dins la zona euro. Si la majoria d’aquests estats, que inicialment partien d’una gran distància econòmica i política respecte la mitja de la UE, ja són dins la UE o en camí de ser-hi, és evident que Catalunya podria seguir els mateixos passos. Malgrat que no és previsible que la UE doni suport a la secessió d’un dels seus estats membres (els tractats no ho preveuen), un cop s’hagi produït el fet polític (la secessió), no hi ha cap dubte que, de manera més o menys automàtica, arribarà el fet jurídic que el legitimi (una decisió ad hoc de la UE per acomodar la nova realitat).

La carta que cal jugar, doncs, és la de l’estatalitat en el marc de la UE. Independència és un terme decimonònic, massa lligat als processos de descolonització i que no respon adequadament als plantejaments que cal fer dins la Unió Europea del segle XXI. Catalunya no vol un estat propi per aixecar fronteres, emetre moneda catalana i crear un exèrcit propi. Catalunya forma part de la UE i vol seguir-ne formant part, com a actor polític que comparteix la seva sobirania amb la de la resta d’estats europeus. El nostre país vol participar en els mecanismes de presa de decisions a Brussel·les, codecidint amb la resta de socis sobre les polítiques públiques més adequades per sortir de la crisi, defensant els seus legítims interessos i participant d’una de les experiències de construcció política més agosarades de la història: la unificació europea.

Avui, 9 de maig, homenatgem els polítics visionaris que, enmig de les runes de la II Guerra Mundial, van imaginar un horitzó de pau i prosperitat en una Europa unida en la diversitat. Avui, que el nostre país viu moments greus, necessita avançar cap a un nou horitzó que garanteixi un futur de progrés i cohesió social. I aquest horitzó no pot ser altre que l’estatalitat dins d’Europa.

Feliç dia d’Europa!

Publicat dins de Bona governança, Catalunya, Europa, Política | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

I si imposem l’estalvi públic en èpoques de bonança econòmica?

El Pacte d’Estabilitat i Creixement de la Unió Europea estableix que el dèficit públic no pot superar el 3% del PIB estatal. Es tracta d’una xifra arbitrària, però, més enllà d’això, reflecteix un principi de sentit comú: l’administració no pot endeutar-se de manera desproporcionada. La Unió Europea (amb Alemanya al capdavant) és con…scient de la tendència natural de les administracions a sobreendeutar-se i, en la negociació del Tractat de Maastricht, el 1991, va imposar aquest criteri per a qualsevol estat que volgués entrar a l’euro.

Avui dia, tenim 21 dels 27 estats de la UE amb un dèficit que supera el 3%. Sembla, doncs, que no n’hi ha prou amb unes regles clares. És possible que el problema sigui que, en època de vaques grasses, els estats no van estalviar com ho haurien d’haver fet i ara no poden respondre a la crisi sense disparar el seu dèficit.

Per evitar situacions similars en el futur, més que reduir el màxim de dèficit permès (el que fa el nou tractat fiscal europeu, referendat divendres passat a Irlanda), potser seria útil que s’imposés als estats membres l’obligació d’estalviar un percentatge mínim del seu PIB en èpoques de bonança econòmica. Per fer-ho ben transparent, es podria acordar una equació matemàtica que dibuixés uns marges màxims de dèficit i mínims de superàvit que fluctuessin en funció del creixement del PIB de cada estat. Els governants podrien decidir a quines polítiques públiques destinar els recursos públics, però no estarien autoritzats a traspassar els marges acordats, de manera que garantiríem unes finances públiques sanejades i, alhora, més flexibles i adaptables a la conjuntura macroeconòmica.

http://www.cugat.cat/noticies/opinio/76882.htm

Publicat dins de Bona governança, Desenvolupament sostenible, Economia, Europa, Governança global, Governança local, Política | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Cop a la cultura i a la solidaritat internacional

Imatge

Sembla que les retallades són necessàries per sanejar les malmeses arques públiques. No entraré a valorar aquesta afirmació, però posaré en qüestió dues decisions recents que van en aquesta direcció, que permeten estalviar-se o recaptar un volum limitat de recursos i, en canvi, tenen un efecte devastador sobre els sectors als quals s’apliquen.

La primera és la decisió del Govern de l’Estat d’augmentar l’IVA del 8% al 21% per als espectacles de teatre, cinema i música. Es tracta d’una mesura que pot suposar el tancament de molts teatres i sales de projecció i de concerts. L’increment de l’impost previsiblement quedarà en un no res a causa del descens del consum i, en canvi, tindrà un impacte desastrós sobre el sector. En temps de crisi, la cultura és més necessària que mai, però sembla que alguns ens vulguin més pobres de butxaca i d’esperit.

L’altra és la decisió del Govern de Catalunya de reduir el pressupost de cooperació internacional en un 70%. Tots els departaments han patit retallades de pressupost, però aquest les ha patit com cap altre. La decisió ha comportat l’aturada de tots els programes pluriennals de cooperació i l’acomiadament de desenes de treballadors fins al punt de posar en perill la supervivència de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. La decisió ha permès estalviar 25 milions d’euros (una xifra força discreta tenint present el volum total de les retallades, 2680M€), però l’impacte que té sobre els beneficiaris dels projectes i, indirectament, sobre les ONG que els executaven i sobre la imatge internacional de Catalunya és incalculable. Si el nostre país vol un sistema just de finançament (o fins i tot un Estat propi), ha de demostrar que sap ser solidari amb els països i els col·lectius desafavorits, com ho és qualsevol país avançat. Amb aquesta decisió, crec que ens hem disparat un tret al peu…

Per a qualsevol dels dos temes, una rectificació seria un senyal de saviesa… i de sensibilitat.

Publicat dins de Bona governança, Cultura, Desenvolupament sostenible, Economia, Governança local, Política, Política exterior de Catalunya | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari