19 d’abril de 2012Per: Albert Royo i Mariné
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2012. Número 20
Som un país amb un potencial únic i, malgrat tot, se’ns coneix poc com a tal. Qualsevol estratègia de projecció exte-rior ha de comptar amb dos elements que en aquest article analitzem amb dete-ni-ment: una marca lligada a uns atributs propis i un relat i uns instruments per explicar-se al món.
Catalunya és un país mil•lenari, amb una clara vocació internacional i amb un cert autogovern des de fa trenta anys. Disposa d’actius de fama mundial, tant geogràfics (Barcelona, la Costa Brava, els Pirineus, el delta de l’Ebre…), com culturals (la llengua, la literatura, el modernisme, una potent indústria editorial, etc.). Ha gaudit i gaudeix de personatges de reputació mundial en molts camps: la pintura, l’arquitectura, la música, la literatura, la cuina, la ciència, l’esport, l’empresa, etc. I ha tingut oportunitats úniques per projectar-se al món, com uns jocs olímpics, un equip de futbol que ha fet història o una literatura que ha estat la convidada d’honor de la Fira del Llibre de Frankfurt. Som un país amb un potencial únic i, malgrat tot, se’ns coneix poc com a tal. I alguns dels que ens coneixen ens veuen com un focus de tensió i victimisme constant. Podem identificar una causa que explicaria aquesta situació: no comptem amb els elements propis d’un estat que ens permeti projectar-nos eficaçment i sense interferències. Antoni Bassas, corresponsal de TV3 a Washington des de juny del 2009, és taxatiu: «en el món d’avui, qui no té un estat propi no existeix. Com que la política és molt més important que la cultura, la teva identitat l’homologa un passaport, no la llengua o la història». I afegeix: «fins i tot presentar-se com d’una cultura separada de l’Estat que legalment et correspon acaba sent entre sospitós, rar i desagradable».
Avui dia, però, tota organització que busqui influir en el seu entorn necessita contactes internacionals i projectar-se al món. Ho fan les empreses, les universitats, els sindicats o les ONG. I ho fan els territoris, que competeixen en un mercat global per atraure inversions i defensar els interessos dels seus ciutadans allà on estiguin en joc. La vella diplomàcia estatal ha donat pas a unes relacions internacionals molt menys rígides, multinivell i obertes a tot tipus d’òrgans i institucions. Els estats segueixen tenint la paella pel mànec, però Catalunya no pot esperar a tenir un estat per disposar d’una política de projecció exterior. És més, sense aquesta, difícilment tindrà un estat propi (en cas que el vulgui). La defensa d’una política exterior pròpia, però, no ha de partir d’un posicionament nacionalista, sinó de la necessitat de comptar amb una política pública destinada a l’acció exterior, com existeix en qualsevol altra matèria i com la tenen molts territoris del món, siguin ciutats o regions.
Segons els experts, qualsevol estratègia de projecció exterior ha de comptar amb dos elements que analitzarem amb deteniment: una marca lligada a uns atributs propis i un relat i uns instruments per explicar-se al món.
Existeix una marca Catalunya?
Agustí de Uribe-Salazar, president de l’Associació Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques, parla clar: «no veig que existeixi una marca-país prou potent, sinó una dispersió sectorial, on cadascú fa la guerra pel seu compte. Hi ha un gran desconeixement de qui som, més enllà de quatre països més propers culturalment i geogràfica». D’exemples, n’hi sobren, però esmenta l’experiència recent dels Castellers de Vilafranca a l’Índia, on eren identificats com un equip espanyol que practica una tradició espanyola. «I això que els castellers, una cosa tan nostra, formen part del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO». «No ens coneix ningú», sentencia Germà Capdevila, director del Catalonia Today. «Hem de deixar de creure’ns tan bons, obrir el zoom i veure que som el que som i que hi ha molta feina per fer». Afegeix que «ens mirem molt el melic i, quan aixequem la vista, només ho fem per mirar Espanya». Destaca, però, «el canvi de mentalitat dels catalans. Abans sempre ens presentàvem com a espanyols, ara hi ha un cert desacomplexament a l’hora de presentar-nos com a catalans a l’exterior». I cita una entrevista a Josep Carreras al diari Die Welt, on el tenor diu que «voldria cantar Els segadors en un partit oficial de la selecció catalana» .
Des de Nova York, Joan Salavedra, president del Catalan Institute of America, confirma que Catalunya és desconeguda als Estats Units. «Barcelona és molt més coneguda tot i que normalment s’associa a Espanya, la qual, de per si, és prou desconeguda». Des de l’altra punta del globus, Montserrat Marí, presidenta del Centre Català d’Osaka, constata un cert augment del coneixement de Catalunya entre la societat japonesa, sobretot entre els que han visitat Barcelona i entre els seguidors del Barça i de Gaudí. «Sovint quan dic que sóc de Barcelona, em diuen: ah, ets catalana, oi?»
L’eurodiputat Raül Romeva destaca que, en entorns polítics de la UE, «hi ha molta consciència que Catalunya és un ens singular, diferent de la idea global que es té d’Espanya» i posa com a exemple el ressò especialment positiu que ha tingut la prohibició de les curses de braus, una decisió que ha estat percebuda com «una mostra de ‘civilitat catalana’ enfront de l’anacronisme espanyol». Romeva afegeix que, a Brussel•les, es considera que alguns dels drets que els catalans reivindiquem (com l’oficialitat del català a la UE) són legítims, «tot i que de vegades hi ha certa incomoditat quan demanem suport explícit».
Per la seva banda, Vicenç Villatoro, director de l’Institut Ramon Llull, creu que la cultura catalana comença a ser visible i que «no se la percep com una cultura residual i folklòrica, sinó com una cultura mitjana». Considera que «la literatura catalana està en clara ascensió». Esmenta l’èxit internacional de Jaume Cabré, un dels autors preferits del president del Parlament Europeu, l’alemany Martin Schulz. Evidentment, la Fira de Frankfurt va ser-ne el gran detonant i fenòmens com Pa Negre hi estan ajudant molt. «I si un dia arribés l’Òscar o el Nobel de Literatura…». Per contra, segons Villatoro, les expressions culturals no lingüístiques (la pintura de Tàpies, Miró o Dalí, o l’arquitectura de Gaudí), no solen associar-se tan clarament amb Catalunya, tot i que molts dels seus protagonistes ho reivindiquen.
Recentment, s’han presentat dos estudis sobre les marques Barcelona i Catalunya, coordinats pel Brand Centre d’Esade, per encàrrec de l’Ajuntament i del Govern. Com era d’esperar, conclouen que Barcelona és molt més coneguda que Catalunya i que la seva imatge va lligada al turisme, l’esport (el Barça) i la cultura (sobretot, Gaudí). La sorpresa ha saltat, però, en trobar que Catalunya, tot i ser molt menys coneguda, té una certa imatge de país industrial (relacionada amb el tèxtil, la metal•lúrgia i la química), que pot complementar una mancança de Barcelona: que no se la relaciona amb un lloc on fer-hi negocis. En aquest sentit, Josep M. Oroval, director del Brand Centre, considera que, si Barcelona i Catalunya surten a l’exterior de la mà, poden beneficiar-se mútuament.
La relació entre les dues marques no deixa ningú indiferent. Christopher Tulloch, periodista anglès que ha treballat per a mitjans nord-americans i britànics i que coedita la Catalan News Agency, creu que la imatge de Catalunya a l’exterior té un «perfil baix a causa de l’exageració de la marca Barcelona, que aixafa qualsevol intent de crear una marca nacional, i de l’herència franquista lligada a la marca Espanya, que ha imposat estereotips com la migdiada, els toros o la paella a tot l’Estat». Esmenta un exemple recent: «força gent sap que el Mobile World Congress ha tingut lloc a Barcelona, a Espanya; però molt pocs —fins i tot entre els que hi vénen— coneixen Catalunya». De fet, sembla que passa quelcom similar entre Londres i Anglaterra, on «la reputació de la ciutat resta possibilitats a la marca país».
Tothom, però, està d’acord que Catalunya i Barcelona són marques complementàries. Barcelona Global és una plataforma de professionals i empresaris compromesos amb el desenvolupament econòmic de la ciutat i la seva àrea d’influència. Mateu Hernàndez, director d’aquesta iniciativa, impulsada per l’empresària Maria Reig, considera que Catalunya ha de fer-se seva la marca Barcelona. «És trist, però la marca Catalunya és desconeguda o s’associa a problemes. Quan esmentes Barcelona, en canvi, la gent somriu.» Hernàndez compara la situació amb la relació que es pot produir entre la imatge d’una gran multinacional de nom quasi desconegut que ven productes molt populars. «La multinacional voldrà potenciar la marca de cadascun dels productes, però el poder de decisió seguirà estant en mans del president de la multinacional.»
Però, com creem una marca? Segons Josep M. Oroval, per crear una marca necessitem tres elements: que hi hagi la decisió política de fer-ho, que es treballi a llarg termini per superar els partidismes i que s’hi impliqui el màxim d’agents socials que després utilitzaran la marca. Seguint aquesta estratègia, el Brand Centre d’Esade està coordinant una iniciativa per definir el posicionament de la marca Catalunya al món. És un projecte que s’inicia amb l’antic Govern, al qual el president Mas ha donat continuïtat. A partir de la consulta amb diverses entitats del país, es va acordar treballar en el concepte de «Catalunya com a entorn privilegiat per al talent». Ara cal posar a prova el concepte escollit. Els resultats d’aquest exercici, en el qual participa Òmnium, els coneixerem a mitjans d’any.
En resum, tenim molta feina per fer, però comptem amb els ingredients necessaris: un gran capital d’actius per exportar i un consens creixent per definir una marca pròpia que superi les velles tensions entre els dos costats de la plaça Sant Jaume.
La manca d’un relat polític
En paral•lel al desconeixement de la marca Catalunya, no hem sabut construir un relat per explicar-nos al món. A tall d’exemple, hem intentat reformar l’Estatut per consolidar l’autogovern i no hem estat capaços d’explicar-ho a l’exterior, que ha comprat, majoritàriament, la versió de Madrid. O, ara mateix, malgrat seguir aportant una gran quantitat de recursos a la resta de l’Estat en un exercici de solidaritat imposada, Brussel•les ens vweu com una regió responsable d’una part important del dèficit de l’Estat. Ens costa fer arribar la nostra versió al món, bé sigui en polèmiques puntuals, bé sigui a l’hora d’explicar què volem construir quan demanem més autogovern. Volem més llibertat, més competències, més diners… Però fins on? I per fer què? En aquest sentit, és possible que l’ús del terme nacionalisme ens perjudiqui. Té una connotació molt negativa a Europa i, més enllà del fet que pot semblar poc adaptada als termes polítics del segle, no defineix un objectiu clar i crea una imatge antipàtica, de reclamació constant. En canvi, en reclamar un estat federal (amb els matisos que calgui) o confederal o, directament, un estat propi, es fan servir termes amb un objectiu clar i que no confonen. Una bona comunicació no servirà de res sense un missatge que sigui nítid i es percebi sincer. En aquest sentit, el Govern d’Escòcia ha aconseguit fer arribar el seu missatge de forma diàfana al món… i a Londres. Escòcia serà allò que els escocesos decideixin ser.
Junt amb la manca d’un relat, Catalunya i el seu govern han tingut sempre un gran dèficit d’interlocució amb l’exterior. Els mitjans estrangers, quan parlen de nosaltres, sovint ho fan des del desconeixement i, a vegades, massa influïts pels mitjans de Madrid i sense haver contrastat les informacions rebudes amb la versió de la Generalitat o de persones coneixedores de la realitat catalana. La majoria dels corresponsals estrangers presents a l’Estat són a la capital i no acostumen a moure-se’n. Sobre aquesta qüestió, Francesc Gambús, recentment nomenat director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, explica que el Govern està fent un esforç per comunicar la seva posició a l’exterior. Ho fa «acompanyant els corresponsals estrangers presents a Barcelona, aprofitant les sortides del president i d’altres alts càrrecs a l’exterior per parlar amb la premsa i sent reactius a informacions incorrectes o esbiaixades».
Christopher Tulloch es felicita per les aparicions del president Mas a la premsa internacional, però es mostra sorprès pel fet que «els polítics catalans sovint diuen coses més fortes a l’exterior, que no pas a l’interior. Això demostra una manca d’estratègia clara, d’una anàlisi sobre la necessària modulació dels missatges en funció de l’audiència». I proposa que el canal internacional de TVC emeti un informatiu en anglès i que el Govern doni més suport a les versions angleses dels mitjans catalans.
Germà Capdevila es mostra pragmàtic. «Dissortadament no tenim un estat propi i, als ulls d’Europa i del món, som una regió», però comptem amb un govern que té recursos per projectar el país. «És imprescindible tenir delegacions polítiques a l’exterior, però no perdem el temps intentant que els delegats tinguin estatus diplomàtic; no ens fem trampes al solitari», afegeix a tall d’exemple. Per la seva banda, Antoni Montserrat, vicepresident del Centre Català de Luxemburg, reivindica la feina feta pels anteriors governs a «l’hora de crear una necessària infraestructura exterior» i destaca que, «en temps de crisi, la projecció exterior és més necessària que mai». Capdevila i Montserrat contraposen les recents retallades a Exteriors amb el paper de la societat civil a l’hora de projectar internacionalment el país i celebren iniciatives com Help Catalonia o el Col•lectiu Emma i la feina que fan les comunitats catalanes de l’exterior.
Francesc Gambús respon amb contundència: «el Govern és present allà on creu que ho ha de ser, sense renunciar a d’altres espais on encara no hi som». I afegeix: «no renunciem a ser un estat de la UE. Tenim aquesta vocació. Per això la política europea és la nostra primera prioritat». En aquesta època de crisi, afegeix: «hem de sortir fora; si abans el nostre principal mercat era l’espanyol per una qüestió de proximitat, ara podem anar arreu del món i el Govern ha de facilitar aquest procés». Pel que fa a les delegacions a l’exterior, Gambús explica que «tenen una funció de projecció econòmica combinada amb una d’institucional». I ressalta aquest darrer element amb un cas concret: «estem acompanyant moltes empreses a obrir-se mercat al Con Sud d’Amèrica i, a l’hora d’entrevistar-se amb les autoritats locals, la presència de la Secretaria d’Afers Exteriors és imprescindible. Només amb ACC1Ó, no ens en sortiríem». Sobre el tancament de la Delegació a Buenos Aires, justifica la decisió pel context d’ajust pressupostari. Aquesta realitat és la mateixa que ha impedit crear l’anunciada Conselleria d’Afers Exteriors. De tota manera, recorda, «aquest govern ha unificat tota l’estructura d’Exteriors dins la Conselleria de Presidència, com a mostra de la importància que dóna a aquesta matèria». El director general de Relacions Exteriors es compromet, a més, a buscar el consens necessari amb l’oposició en una matèria que considera d’interès nacional. En aquesta línia, afirma que se seguirà amb la política de signar acords de col•laboració estable amb els països prioritaris de l’acció exterior catalana (ja n’hi ha amb el Japó, l’Argentina i l’Uruguai) i que es mantindran els acords de cooperació que governs precedents van signar amb diversos fons i agències de les Nacions Unides.
Des dels entorns acadèmics, Ferran Requejo, professor de la UPF i coautor del Pla de l’Acció Exterior del Govern de Catalunya 2010-2015, identifica el model belga com una possible referència en política exterior per a Catalunya. «Les relacions intergovernamentals a Bèlgica són més horitzontals, no jeràrquiques i verticals com a l’Estat espanyol». Les regions ratifiquen els acords internacionals signats per la federació i els representants regionals poden presidir una delegació estatal o, fins i tot, una reunió del Consell de la UE (com va passar diverses vegades durant la Presidència belga de la UE, el 2010). Pel que fa a la presència institucional a l’exterior, considera el Quebec i Flandes «dos casos a estudiar de prop per la seva ambició».
El professor Requejo conclou que el problema principal a l’hora de projectar Catalunya «està relacionat amb el marc constitucional espanyol, que reflecteix una lògica afrancesada de caràcter jeràrquic i unitarista, molt allunyada dels estats federats. Les competències de Catalunya en l’àmbit exterior i europeu són simplement ridícules. És un model que no es pot reformar més que amb una voluntat política de canvi cap a un federalisme obert i competitiu, una voluntat que no existeix en absolut al si dels partits majoritaris de l’Estat.»
CONTRIBUCIONS
Barcelona al món. Xavier Trias, alcalde de Barcelona
Barcelona, com a capital de Catalunya, és una ciutat de referència internacional. Una metròpoli global amb un territori molt atractiu, i una de les marques de ciutat més potents del món que posem al servei del país. Vagis on vagis Barcelona està associada a uns valors, com els de la creativitat i la innovació, que no només defineixen la nostra ciutat sinó el conjunt de catalans. Tenim unes infraestructures logístiques de primer nivell i una capacitat d’atracció d’inversions molt important; a més d’un teixit econòmic diversificat amb sectors estratègics de futur, com les noves tecnologies. Tot això ens situa com a veritable capital econòmica del Sud d’Europa i de la Mediterrània, fet que ajuda sens dubte a la projecció exterior del conjunt de Catalunya.
Projecció cultural: les tres ‘I’.Josep Bargalló, exconseller en cap del Govern
Una cultura com la nostra té en la projecció exterior tres ‘I’ que li són indispensables. D’identitat, el coneixement internacional de la seva personalitat. D’identificació, l’aplicació d’aquesta identitat als creadors ja reconeguts internacionalment. D’indústria, l’expansió en els altres mercats dels nostres productes editorials, dramatúrgics, audiovisuals… La Fira del Llibre de Frankfurt ha estat el cas més paradigmàtic de la unió de les tres ‘I’ amb una decidida planificació institucional. La literatura catalana demostrà que, quan pot actuar amb normalitat, és universal. I també des de la creativitat i la comercialitat, com testifiquen els 500.000 exemplars de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, venuts en alemany.
Catalunya a la xarxa. Jordi Iparraguirre, director de la Fundació .cat
El .cat és el domini d’Internet de la comunitat catalanoparlant. Un domini jove nascut fa sis anys quan la majoria dels altres ja en tenien vint. Però en poc temps i jugant d’igual a igual ha sabut guanyar-se un espai i una reputació al món a través del lideratge tecnològic i d’un nou model de creixement. El .cat ens treu de la invisibilitat. Cada cop que enviem un correu electrònic o donem l’adreça de la nostra web .cat, ens projectem al món com el que som, sense disfresses. És també la millor eina que tenen les empreses per adreçar-se al mercat catalanoparlant, al qual poden tractar de la mateixa manera que els altres, parlant-nos en la nostra pròpia llengua. El .cat és la mostra del que podem fer quan se’ns deixa jugar i és un avanç del futur que ve.
L’esport, clau en la projecció. Ivan Tibau i Ragolta, secretari general de l’Esport
Catalunya té esportistes de gran qualitat, entitats i instal•lacions que amb el temps han exhibit a ulls de tot el món un model d’èxit i una reconeguda capacitat organitzativa. Amb espais com el Circuit de Catalunya, que acull els grans premis de Fórmula 1 i motociclisme, o el Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, on s’entrenen esportistes d’elit d’aquí i de fora, gaudim de grans equipaments amb una clara vocació internacional i som escenari de molts esdeveniments d’àmbit mundial. Però també els clubs, el pal de paller del nostre sistema esportiu, ens ajuden a projectar la imatge de Catalunya al món, així com les seleccions oficials catalanes, cada cop més nombroses, que augmenten el prestigi d’un país modern i avançat com el nostre.
Catalunya a les Nacions Unides. Oriol Freixa Matalonga, especialista de programa a l’Oficina de Planificació Estratègica de la UNESCO
Per tenir presència i visibilitat a les Nacions Unides, cal voluntat de política multilateral. La signatura d’acords d’entesa amb les agències i fons de l’ONU permet col•laborar amb programes internacionals que estiguin en sintonia amb les prioritats del Govern. Aquesta col•laboració dóna al Govern i al país experiència, contactes i visibilitat. Els acords, a més, poden preveure l’enviament de professionals i funcionaris catalans a treballar en aquestes institucions (com a ‘secondments’, JPO o voluntaris). Els catalans en organitzacions internacionals poden jugar un paper clau en la projecció exterior del país i són un capital humà de valor incalculable per a les necessitats de l’administració catalana.
La internacionalització de la cultura. Josep Ramoneda, filòsof
La internacionalització de la cultura comença per una bona recepció de les cultures foranes. És molt difícil relacionar-nos amb el que no coneixem. Per això és important disposar d’institucions que ens portin aquí les coses que es creen, es pensen, es diuen i es produeixen a fora i que les facin entrar en relació amb les coses que es fan aquí. La bona internacionalització neix fruit de la necessitat. El procés creador demana sovint canvis de registres que ens obliguen a mirar fora, perquè, si no, ens aturarem i, en aquest camp, quan un s’atura, és mort. Una bona recepció garanteix l’entrada en relació amb creadors i savis d’arreu. I el contacte fa coneixement, i el coneixement fa projecte compartit, és a dir, internacional.
La premsa internacional. Sandra Buxaderas, corresponsal a Brussel•les i Roma
La imatge del país entre les elits polítiques, econòmiques i intel•lectuals de l’exterior depèn en part del que escriuen els periodistes estrangers, que viuen a Madrid i llegeixen diaris espanyols, o bé viuen fora i consulten webs de la capital. El Govern hauria de facilitar-los al màxim la feina perquè els arribi de manera ràpida i organitzada una altra informació sobre Catalunya. Algunes idees: crear un portal sobre el país que aplegui notícies de tot tipus, no només oficials, i difondre’l bé; ajudar a la difusió de mitjans catalans en altres llengües; organitzar visites de feina a Catalunya, oferint contactes amb personatges públics i privats; aprofitar viatges a Madrid i al món per convocar premsa estrangera i parlar de temes candents.
Barcelona, atmosfera creativa. Maria Reig, consellera de Barcelona Global
Sovint ens preguntem què singularitza Barcelona per haver estat i ser trampolí de creadors, industrials i emprenedors. Què provoca que, malgrat la manca d’ambició i influència, la nostra marca segueixi cotitzant a l’alça en els mercats de futur? Totes les ciutats competim per ser capitals de la innovació, la creativitat, el coneixement… Però, mentre és senzill qualificar San Francisco de bressol TIC, Londres de capital financera o Shanghai d’urbs emergent, què ens defineix, a Barcelona? L’atmosfera creativa és el que ens caracteritza, ens posiciona i ens dóna allò que necessitem per esdevenir el motor econòmic que creï ocupació. Una atmosfera que hem de cuidar perquè som més que una ciutat i tenim una marca a protegir i, sobretot, gestionar, liderar i projectar.
Albert Royo Mariné 
Molt interessant!