Lovaina, una inspiració per a Sant Cugat

Ara fa uns quants anys, vaig marxar a Brussel·les per fer-hi les pràctiques de la carrera i buscar-m’hi la vida. La veritat és que va ser tota una aventura que em va permetre créixer tan a nivell professional com personal. El cas, però, és que, tot i trobar feina a la capital, vaig decidir instal·lar-me a Lovaina, una bonica ciutat flamenca, situada a 30 minuts en tren de Brussel·les.

Ara, amb el temps, m’he adonat de fins a quin punt Lovaina i Sant Cugat, la ciutat on he decidit establir-me tot i ser originar-hi de Barcelona, tenen coses en comú. Es tracta de dues ciutats amb una llarga història. Sant Cugat neix al voltant de l’antic monestir medieval; Lovaina creix sobretot gràcies a la seva Universitat Catòlica, la més antiga dels Països Baixos. Les dues ciutats estan situades sobre un important encreuament de camins; tenen una extensió d’una cinquantena de quilòmetres quadrats i una població similar (Lovaina just ens supera en uns 15.000 habitants). Els dos municipis gaudeixen d’importants equipaments culturals i tenen una destacable tradició artística i humanista.  Són la seu de grans empreses nacionals i internacionals i es beneficien de la presència d’importants universitats i centres de recerca, que donen lloc a desenes d’empreses innovadores.

Les dues ciutats estan situades molt a prop de la capital del país i tenen una part molt important de la població que diàriament s’hi desplaça per treballar.  Però les diferencia un element clau. Gràcies a la universitat, Lovaina és una ciutat plena de vida durant els dies laborables, amb cafès, bars, restaurants, cinemes i sales de concerts plens d’estudiants, acadèmics o recercadors. Els joves que estudien a la universitat s’hi queden de dilluns a divendres encara que siguin originaris de Brussel·les o de zones properes, gràcies a la gran quantitat de lloguers assequibles. Els caps de setmana, en canvi, marxen a casa seva i la població local els pren el relleu.

Sant Cugat pot trobar una bona inspiració en l’experiència de Lovaina per lluitar contra la seva imatge de ciutat dormitori. Compta amb diverses universitats i centres formatius i de recerca. Milers d’estudiants es desplacen diàriament de Barcelona i rodalies cap a Esade, l’Escola d’Arquitectura o cap a la Universitat Autònoma, a tocar del municipi. Si descobrissin una bona oferta lúdica i d’allotjament, és probable que molts d’ells decidissin establir-s’hi, ajudant a superar l’estigma de ciutat dormitori i creant una demanda d’oci de la qual els joves santcugatencs també es beneficiarien.

He detectat que alguns alumnes estrangers que estudien a Esade ja han decidit establir-se a la ciutat. Potser l’Administració pot ajudar a convèncer la resta amb una política activa de suport al lloguer per a joves i a les activitats culturals i d’oci de dilluns a divendres. Hi sortiríem tots guanyant.

Publicat al cugat.cat (4/2/2013)

Activisme cultural a Sant Cugat

Sant Cugat té una merescuda reputació com a centre de producció i consum culturals. Disposem d’equipaments envejables amb una programació àmplia i diversa. Comptem amb teatres, auditoris, biblioteques, museus, cinemes i escoles de dansa, música o arts plàstiques. El municipi és, a més, el domicili d’una gran quantitat d’actors, actrius, artistes, músics i escriptors. Des de l’Ajuntament és fa una important tasca de gestió d’espais culturals i de suport a la difusió cultural i a les entitats culturals. Però sense l’activisme ciutadà, tot plegat seria una capsa buida, un repositori sense ànima. Per això m’he alegrat de descobrir que acaba de néixer una nova entitat cívica.

Es tracta de La Cultural, una associació que té per objectiu dinamitzar culturalment el centre de la ciutat i, més en concret, el barri de l’Hospital, format pel carrer del mateix nom, la plaça Pep Ventura i els carrers adjacents. Aquesta és una zona que ja compta amb diversos tallers d’artistes i dissenyadors, amb un petit teatre de putxinel·lis, una escola de dansa i amb l’Ateneu i la Ràdio de St Cugat; un barri amb una gran activitat cultural, amb interessants ofertes gastronòmiques, que busca projectar la seva identitat definida per una suma de santcugatencs de tota la vida i nouvinguts provinents d’altres municipis o d’altres països, persones que no accepten la imatge de Sant Cugat com a ciutat dormitori.

La Cultural organitza regularment trobades per donar a conèixer l’obra d’artistes, dissenyadors i artesans que viuen o treballen al barri de l’Hospital. És un punt de trobada entre els veïns, que dinamitza el centre i ajuda a crear un teixit social dens, ric amb matisos i sensibilitats. Iniciatives com La Cultural fan sentir la ciutat viva i permeten mostrar-ne el millor de si mateixa.

Notícia publicada al Cugat.cat el 21 de gener de 2013 (http://cugat.cat/diari/opinio/84779/l_activisme_cultural_de_sant_cugat)

Els solars abandonats de Sant Cugat

La bombolla immobiliària va fer molt de mal al nostre país. Els nostres pobles i ciutats van perdre bona part dels seus espais verds perquè quatre constructors especulessin tot edificant a tort i a dret sense respectar, moltes vegades, uns mínims de qualitat en la construcció i de consideració cap al paisatge que estaven transformant.

El pitjor, però, ha estat que l’esclat de la bombolla ha deixat milers de promocions a mitges o molts terrenys abandonats. I Sant Cugat no s’ha escapat d’aquest desastre. Si ens passegem pels barris nous, Can Mates i, sobretot, Vulpalleres, hi veurem desenes de solars sense construir, enreixats i plens de porqueria.

L’Ajuntament hauria de fer-hi alguna cosa. No podem mantenir la ciutat en unes condicions tan lamentables. Una solució pot ser negociar amb els propietaris dels solars la seva cessió perquè el consistori pugui crear-hi horts urbans o fins i tot pugui conrear-hi. D’aquesta manera, recuperaríem uns espais abandonats, respondríem a la gran demanda social d’horts urbans o podríem rendibilitzar els terrenys amb cultius de proximitat. Per la seva banda, els propietaris veurien com millora l’entorn dels seus solars, on sovint tenen promocions per vendre, i, si cal, se’ls pot oferir determinades exempcions fiscals.

Aquesta iniciativa podria tenir un impacte social i mediambiental important sense sobrecarregar de despeses l’Ajuntament.

L’impacte del resultat de les eleccions sobre l’estructura administrativa i territorial de Catalunya

Aquestes eleccions seran històriques, ja que el seu resultat condicionarà el model de país de les properes dècades.

La construcció d’un estat propi ofereix una ocasió única per fer foc nou i superar velles estructures i vicis del passat. Cal, però, evitar repetir errors. Seguint algunes bones pràctiques que podem trobar en altres països europeus, el nou estat podria desplegar una administració pública moderna, àgil i adaptada als nostres temps, que s’aprofiti de les TIC per oferir un millor servei al ciutadà i que fomenti la participació ciutadana en la presa de decisions polítiques. Al seu torn, el nou model de funció pública hauria de permetre prestigiar els servidors públics i donar-los unes expectatives de creixement professional a l’alçada de la responsabilitat que ostenten.

Pel que fa a l’estructura administrativa del territori, caldria evitar les actuals duplicitats i limitar a dos (municipi i vegueria) els nivells administratius inferiors a l’estructura estatal. El nou disseny hauria de tenir en compte la diversitat del territori català, superant definitivament l’artificial divisió provincial i donant resposta a realitats territorials com ara les Terres de l’Ebre o el Pirineu i a realitats nacionals com ara l’Aran.

Si, per contra, el resultat electoral no ofereix un mandat clar cap a la creació de l’estat propi, aleshores, caldrà fer els mateixos esforços sense comptar amb els instruments d’un estat propi (i la il·lusió d’un procés constitucional). I més val que ens hi posem, sinó ho faran uns altres per nosaltres.

Bitllet d’opinió publicat al Diari de Sant Cugat el 23/11/2012.

La necessària reforma de les Nacions Unides

L’organització de les Nacions Unides va néixer el 1945 molt condicionada pels resultats de la II Guerra Mundial, fins al punt que el seu principal òrgan decisor, el Consell de Seguretat, està controlat per les 5 potències vencedores del conflicte: els Estats Units, Rússia, França, la Gran Bretanya i la Xina. La seva creació va suposar una fita inapel·lable en la història de la civilització. Des dels 51 països originals s’ha anat ampliant fins als actuals 193, convertint-se en el principal fòrum de governança global, on s’aborden els reptes més importants que afronta la humanitat.

Després de 67 anys, però, la seva estructura dóna senyals clars d’esgotament. El Consell de Seguretat, amb els cinc membres permanents, no representa l’actual equilibri de forces en l’escenari internacional. Europa hi està sobre-representada i els països emergents només hi tenen un representant, la gens democràtica Xina. Més enllà de la seva composició, però, és injustificable que aquest sanedrí segueixi sent l’òrgan més poderós de l’organització, fins al punt que pot ignorar olímpicament els acords presos per una majoria aclaparadora de l’Assemblea General, on hi ha representats tots els països membres, com la recent proposta per acceptar l’ingrés de l’Autoritat Nacional Palestina.

L’actual ONU és incapaç de donar resposta als principals reptes que la comunitat internacional afronta avui dia: els objectius de desenvolupament del Mil·lenni no seran assolits el 2015 (com estava previst), les negociacions climàtiques es produeixen fora del marc de l’ONU i s’embarranquen a causa de la necessària unanimitat i els recents esdeveniments al sud de la Mediterrània han demostrat de nou que la justícia internacional i la responsabilitat de protegir són encara conceptes que s’apliquen poc i massa arbitràriament.

Cal que siguem conscients del perill que l’ONU corre d’acabar en fracàs com va passar amb la Societat de Nacions als anys 30. Hem de pressionar els nostres representants perquè avancin cap a la modernització de la principal organització de governança internacional.

Article publicat al cugat.cat el 12/11/2012

La Tercera Revolució Industrial ja és aquí!

La nostra ciutat és un exemple de gestió pública respectuosa amb el medi ambient. Entre d’altres coses, hem estat pioners a impulsar polítiques de reutilització d’aigües pluvials i grises i hem començat a substituir la flota d’autobusos per vehicles verds. El nostre ajuntament s’ha emmirallat amb la feina d’Al Gore i, fa poc, hem acollit el 4t Congrés de la Bicicleta. Crec que aquest és un camí encertat. Les polítiques en favor de la sostenibilitat mediambiental i l’estalvi energètic són, en aquests moments de crisi, més convenients que mai.

Sant Cugat ha d’aprofundir aquesta aposta. El guru de l’economia sostenible Jeremy Rifkin proposa transformar les ciutats en xarxes intel·ligents d’energia i els edificis, en minicentrals energètiques, que, a partir de fonts naturals com el vent o el sol, produeixin energia i l’aboquin a la xarxa general. Aquesta és la base del que Rifkin anomena la Tercera Revolució Industrial, una transformació formidable que ens permetrà mantenir el nostre nivell de vida sense explotar països tercers, estalviar recursos naturals i financers, desenvolupar una economia basada en les tecnologies verdes, crear llocs de treball i lluitar contra l’escalfament global. Després de les revolucions industrials impulsades pel vapor i pel petroli, ara és el torn de les energies verdes.

Sant Cugat, per l’experiència adquirida, pel tipus de municipi que és i per la bona predisposició de la seva ciutadania pot esdevenir la primera experiència real de la Tercera Revolució Industrial a Catalunya, una revolució que, en pocs anys, canviarà el rànking de les societats més avançades del món.

Una Europa forta necessita un pressupost a l’alçada

Aquesta setmana, la majoria de mitjans de comunicació s’han fet ressò de la possibilitat que la Comissió Europea no tingués prou diners per seguir finançant el programa Erasmus. El cas és que la situació no és tan greu com s’ha pintat i esperem que sigui resolta en les properes setmanes.

De tota manera, l’alerta que tant la Comissió com el Parlament Europeu han fet saltar indica fins a quin punt els Estats, representats al Consell de Ministres, són reticents a augmentar el pressupost de la Unió. La Unió Europea té el pressupost congelat a l’1% del PIB europeu des de fa anys, malgrat que s’han augmentat les seves responsabilitats d’una manera molt important en els darrers anys  i malgrat l’entrada en la darrera dècada de dotze països molt més pobres que la mitjana europea. A tall d’exemple, el pressupost de la UE per al 2012 és d’uns 132.000 milions d’euros. El dels Estats Units va ser, el 2011, de 3,6 bilions de dòlars, unes 25 vegades més.

Tot just ara es comença a negociar el Marc Financer Multianual que definirà el pressupost de la Unió per al septenni 2014-2020. Si volem que la Unió segueixi finançant programes com l’Erasmus, xarxes de transport transeuropees o polítiques contra el canvi climàtic, tots plegats haurem de ser més generosos. D’aquesta crisi, els europeus només en sortirem si enfortim les institucions comunes i ens presentem al món amb una veu única.

Per la Diada, una senyera i una bandera europea al carrer i al balcó

El proper 11 de setembre, la ciutadania està citada a Barcelona per manifestar-se i celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Aquest acte d’afirmació col·lectiva ha d’anar acompanyat d’un missatge positiu al món i, principalment, al nostre entorn més immediat: la Unió Europea.

És important que les capitals d’un continent on s’observen els nacionalismes amb molt de recel llegeixin la manifestació en clau positiva, que entenguin que la nació catalana està plenament compromesa amb els drets i els valors que defensa la Unió Europea i amb una major integració social, econòmica i política d’Europa.

Amb aquest objectiu, Horitzó Europa demana als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que, al costat de les senyeres, facin onejar i pengin al balcó banderes europees, en una expressió diàfana de suport a un projecte compartit que ha assegurat la pau i la democràcia a una gran part del continent europeu durant els darrers 60 anys.

Del 3/24 al món

 

Catalunya té una gran dificultat per explicar-se al món. No disposa d’estat propi ni dels mecanismes que aquest proporciona: una capital amb presència d’ambaixades o un ministeri d’exteriors amb una xarxa diplomàtica que representi el país als principals centres de poder mundials.

La recent reforma de l’Estatut va evidenciar els problemes que tenim per explicar-nos al món. La majoria de mitjans de comunicació que van fer-se ressò del procés ho van fer a través dels seus corresponsals establerts a Madrid o basant-se en les informacions extretes dels principals mitjans espanyols, majoritàriament editats a la capital de l’estat. La situació actual, en què el món ens percep com els grans responsables de l’incompliment dels límits de dèficit a Espanya tot i aportar cada any el 8% del nostre PIB a la resta de l’estat, porta aquesta situació al límit.

Necessitem urgentment mecanismes per fer arribar la nostra versió dels fets al món. Per què no produïm un telenotícies en anglès, pensat per explicar el que passa al nostre país a persones que el desconeixen? No ha de ser tan difícil adaptar una roda del 3/24 a l’audiència internacional i fer-la en anglès. I fer-la arribar cada dia arreu del globus. La inversió val la pena. Així com a mínim, aquells que ens hagin de jutjar coneixeran també la nostra versió.

És a Brussel·les on ens hi juguem les garrofes

En plena polèmica entre la necessitat de dur a terme polítiques d’austeritat que ajudin a sanejar la hisenda pública i el clam a favor de polítiques de creixement que permetin rellançar l’economia, si avui se celebressin eleccions al Parlament Europeu, la participació superaria de llarg les dades de l’última convocatòria, el 2009, en la qual només va participar el 36,94% dels censats a Catalunya.

El fet és que la crisi ens ha fet conscients de fins a quin punt depenem de les grans orientacions polítiques que es decideixen a Brussel·les. Els experts acostumen a concloure que més d’un 70% de la legislació que s’aplica als ciutadans europeus prové directament o indirecta de la Unió Europea. I la resposta a la crisi no és una excepció. En aquest món globalitzat, o ens en sortim tots els europeus junts o no ens en sortirem.És en aquest punt quan cal recordar la nostra capacitat per condicionar les decisions polítiques que prenen les institucions comunitàries. El legislatiu comunitari està format pel Consell de la Unió (que representa els 27 Estats membres) i pel Parlament Europeu (que representa els 500 milions de ciutadans europeus). Un, doncs, el formen representants de governs escollits en les eleccions estatals i l’altre, representants escollits cada 5 anys en les eleccions europees.

Tinguem-ho ben present quan, el 2014, se celebrin les properes eleccions al Parlament Europeu.